La Sentència, de data 21 de juny de 2011, dictada pel Jutjat de Primera Instància número 4, del Prat de Llobregat, és una de les primeres sentències en les quals un jutge atorga a una víctima d’accident de trànsit una indemnització en la qual inclou les despeses futures.
Al nostre país, la cobertura que ofereix la legislació actual per a les víctimes d’accidents de trànsit, es basa exclusivament en el barem de tràfic annexo a la Llei de Responsabilitat Civil i Assegurances en la Circulació de Vehicles a Motor (d’ara endavant LRCSCVM).
El referit barem resulta en molts casos insuficient, ja que en oferir igualtat jurídica als afectats, no té en compte l’especificitat dels diferents casos, atorgant indemnitzacions que en la majoria d’ocasions resulten insuficients per cobrir les necessitats d’els qui queden impedits per treballar i poder portar una vida normal per la resta dels seus dies.
Aquest és el cas de la nostra clienta, Dª Mª L. R. S., qui com a conseqüència d’un cruent accident de circulació, va resultar lesionada d’extrema gravetat, romanent fins a un total de cinc anys de baixa mèdica, havent de realitzar durant tot aquest temps un elevat nombre de tractaments, rehabilitacions i intervencions mediques i quirúrgiques.
En aquest sentit, la referida sentència, condemna a la companyia d’assegurances del vehicle culpable de l’accident, a abonar a la nostra clienta una quantitat de gairebé 600.000 euros, en concepte d’indemnització per les lesions i perjudicis soferts com a conseqüència del mateix. El contingut de la indemnització inclou, entre altres conceptes, el període d’incapacitat temporal i permanent, les seqüeles fisiològiques i estètiques, i tot un seguit de despeses que la nostra clienta va haver d’abonar durant el període que va estar de baixa mèdica. Ara bé, convé destacar que, la sentència inclou una partida que no està prevista en el citat barem, i que suposa una destacada innovació en el nostre sistema jurídic, això és, l’abonament de les despeses que la Sra. Mª L. R. S. tindrà en un futur com a conseqüència de l’accident.Per a això, el Juzgador s’empara en la sentencia nº 786/2010 del Tribunal Suprem, de data 22 de novembre de 2010 (amb nº de recurs 400/2006), que preveu, entre altres coses,“la possibilitat d’indemnitzar com a perjudici patrimonial les despeses sanitàries que portin causa de l’accident, entesos en sentit ampli, ja es tracti de despeses derivades d’actes mèdics pal·liatius del dolor, de rehabilitació, etc.; bé estiguin encaminats al restabliment del dret a la salut o almenys, dirigits a assegurar a la víctima un mínim de qualitat de vida en atenció a la pèrdua de salut que comporta el menyscapte psicofísic sofert”.
Així les coses, la Sentència que estima parcialment la demanda de la nostra representada, en relació amb aquest extrem, i sobre la base de l’esmentada jurisprudència, entén que:
“… L’actora reclama en concepte de dany emergent i lucre cessant, basant-se en la necessitat de l’actora de rebre setmanalment drenatges limfàtics, així com en la necessitat de contractació d’una persona que ajudi i assisteixi permanentment a la Sra. Mª L. R. S. (…). I tals conceptes, tal com exposa la Sentència del TS que encapçala el present fonament de Dret, tenen el seu nexe causal amb el sinistre d’actuacions”.
I continua dient l’esmentada Sentència:
“Per la seva banda, els Principis de Dret Europeu de Responsabilitat Civil consideren dany patrimonial resarcible tota disminució del patrimoni de la víctima causada per l’esdeveniment danyós i, en referir-se a la indemnització de l’aquest dany corporal, estableixen (article 10:202) que aquest dany patrimonial inclou “la pèrdua d’ingressos, el perjudici de la capacitat d’obtenir-los (fins i tot si no va acompanyat d’una pèrdua dels mateixos) i les despeses raonables, tals com el cost de l’atenció mèdica.
Aquest marc normatiu empara la possibilitat d’indemnitzar com a perjudici patrimonial les despeses sanitàries que portin causa de l’accident, entesos en sentit ampli, ja es tracti de despeses derivades d’actes mèdics pal·liatius del dolor, de rehabilitació, etc.;
bé estiguin encaminats al restabliment del dret a la salut o almenys, dirigits a assegurar a la víctima un mínim de qualitat de vida en atenció a la pèrdua de salut que comporta el menyscapte psicofísic sofert”.
I acaba concloent el Juzgador que:
“És obvi que dins d’aquest concepte han d’entendre’s els drenatges limfàtics que són necessaris per l’actora. Però també han d’entendre’s dins del concepte de dany patrimonial resarcible la necessitat de contractació de tercera persona ocasionada per l’esdeveniment danyós i que té el seu nexe causal amb l’accident d’actuacions, contractació de tercera persona que està dirigida a assegurar a la víctima un mínim de qualitat de vida en atenció a la pèrdua de salut que comporta el menyscapte psicofísic sofert”.
En aquest sentit, la referida Sentència recull el que aquesta part ha pretès des d’un inici, això és, la completa reparació del dany produït a la Sra. Mª L. R. S., i per tant, incloure en la indemnització tant la totalitat de les despeses, com tots aquells danys que han provocat o provocaran una disminució d’utilitat i que de la mateixa manera puguin ser compensables amb diners.
Per tot això, estem davant una de les primeres sentències en les quals es reconeix que hi ha casos en els quals els danys poden ser molt superiors als contemplats en el Barem Español d’Indemnitzacions, i que en aquestes ocasions es pot acudir a altres conceptes
indemnizatoris. D’aquesta manera, el sistema espanyol fa un pas cap a davant per poder equiparar-se amb la resta de la Unió Europea, que fa temps que exigeix a les seves asseguradores una major obligació econòmica per qui sofreix les conseqüències d’un sinistre.
